Mètodes, diagnòstics i tractaments

Diagnòstic:

Procediment pel qual s’identifica una malaltia dental o bucal Per arribar a això es necessiten dues circumstàncies interdependents:

1- Coneixement i preparació del professional que ens tracti.
2- Disposar dels mitjans diagnòstics adequats que ens ajudin a confirmar la malaltia gràcies a la correcta interpretació de les proves realitzades.

En odontologia s’han extret peces dentals sanes, s’han realitzat obturacions que precisaven endodòncies, així com endodòncies que no eren necessàries, s’han col·locat restauracions protèsiques amb arrels incloses …; en fi, multitud de males actuacions per no arribar a un diagnòstic correcte.

De vegades donem poca importància a l’odontologia, ens basem en si un tractament val més o menys diners, sense demanar proves diagnòstiques. No valorem la importància que pot tenir una malaltia dental o bucal i la seva repercussió en la resta de l’organisme.

L’Organització Mundial de la Salut adverteix que una dent malalt amenaça a tot l’organisme (el cor, els pulmons, els ronyons, els ulls, les articulacions, la pell …).

No m’imagino a la gent anar a diferents neuròlegs, per forts mals de cap, i preguntar-los quant val tractar-los i decidir que van a un o altre pel que cobrin. L’ideal és que vagin al professional més capacitat perquè li treguin el dolor, li diguin la causa i li solucionin el problema.

Una persona va el metge, en aquest cas a l’odontòleg perquè té un problema de salut i acudeix a ell pels seus coneixements, perquè pensa que té a més els mitjans diagnòstics adequats i sap interpretar els resultats i per tant que li pot solucionar la seva patologia amb un tractament adequat.

Una afectació dental mal tractada, per no ser diagnosticada adequadament pot tenir greus conseqüències per a la salut com infeccions generalitzades, endocarditis bacteriana, artritis reumatoide i febre reumàtica, abscessos cerebrals, malaltia genitourinària (nefritis, cistitis, pielonefritis), malaltia pulmonar, malalties de la pell (alopècies), malaltia oftàlmica (iridouveitis, retinopaties) …

No entenc com es poden demanar o donar pressupostos en salut dental sense fer un diagnòstic (la salut bucal no és una cafetera que val més o menys segons que botiga d’electrodomèstics).

El dolor dental agut és una de les principals causes a l’anar al dentista, moltes vegades el dolor no és localitzat (pulpitis inicials). A vegades per equivocació s’extreu una peça dental sana, o es fa endodòncia d’una peça dental no afectada i tot per no fer les exploracions radiològiques, tèrmiques o anestèsiques adequades. El resultat: no solucionem el problema, seguim amb el dolor, hem afectat una peça sana (el pitjor dels tractaments) i ens costarà vint vegades més per no fer un diagnòstic adequat.

Altres vegades una inspecció defectuosa ens impedeix veure lesions precanceroses en la cavitat oral: leucoplàsies (taques blanques que no s’eliminen amb raspat), liquen de la mucosa bucal, eritroplasias (plaques de color vermell no atribuïble a una altra patologia), quilitis cròniques, úlceres de més de quinze dies d’evolució sense causa determinada.

El DIAGNÒSTIC ES BASA EN:

– La Història Clínica: antecedents familiars i personals, símptomes i evolució dels mateixos, sensibilitat al fred i calor …

– Inspecció de la cavitat bucal i palpació de totes les zona bucals.

– RX: periapicals, aletes de mossegada, teleradiografia i sobretot la ORTOPANTOMOGRAFIA.

A les nostres clíniques qualsevol pacient que acudeix per primera vegada s’ha de fer la història clínica, la inspecció i palpació i sempre una ORTOPANTOMOGRAFIA abans de començar a tractar-se. Sense fer-nos una idea de l’estat general de la seva boca i de les seves dents no vam començar el tractament.

SENSE UN DIAGNÒSTIC CORRECTE NO ES POT REALITZAR UN TRACTAMENT ADEQUAT !!!

PLANIFICACIÓ DELS TRACTAMENTS A BOCA PREVI DIAGNÒSTIC QUÈ ES FA I QUIN ÉS LA SEVA IMPORTÀNCIA?

• La història clínica és un document en el qual es registra, de manera ordenada, seqüencial i permanent, tots els fenòmens clínics i altres aspectes d’interès relacionats amb el pacient. Es tracta d’una pràctica bàsica i imprescindible en la nostra formació com a odontòlegs.
• En la història clínica la part més important és l’anamnesi, és a dir parlar amb el pacient. Les altres parts importants també són l’exploració clínica, les exploracions complementàries, el diagnòstic i el pronòstic, el pla de tractament i els controls controls, el seguiment i l’avaluació del pacient.
Així doncs, la història clínica està formada principalment per:

• Dades de filiació

• Anamnesi

• Exploració

• Proves complementàries

• Diagnòstic

• Pronòstic

• Pla de tractament

• Seguiment

L’ANAMNESIS

L’anamnesi és un interrogatori dirigit en el qual es pregunta pel motiu de consulta, es qüestiona la història mèdica general i també la història bucal, coneixent els antecedents patològics i terapèutic i si hi ha presència de dolor.
En aquest apartat s’inclourà la medicació que està prenent, les drogues i la quantitat d’alcohol (amb grams d’unitats de beguda, és a dir 1UB equival a 8-10g).

EXPLORACIÓ

L’exploració en l’odontologia s’ha d’elaborar tant extraoralment com intraoralment.
En l’exploració física ha de realitzar la inspecció, la palpació i la percussió. La inspecció a la zona extrabucal normalment són les tumefaccions, en canvi la inspecció intrabucal solen ser presència de càries, fractures, canvis de coloració, restauracions i els seus marges, i les possibles anomalies anatòmiques. La palpació pot ser manual o bimanual, es realitza amb guants i mitjançant l’ajuda de
miralls. Finalment, la percussió s’efectua mitjançant la percussió amb el mànec de l’espill de forma lleugera. Si fa mal, no repetirem la percussió (la prova serà positiva).
Extraoralment poden explorar-se els llavis i les galtes. Els llavis secs indiquen falta d’hidratació, per la qual cosa s’hauria de recomanar que es begui més aigua. S’observa també el color i si hi ha vesícules, úlceres o tumefaccions. És d’importància explorar els frens, observar i localitzar la sortida del conducte de Stenon, si hi ha la línia alba i els grànuls de Fordyce.
Intraoralment s’ha d’explorar totes les zones bucals, així com l’exploració lingual, el sòl de la boca, la regió retromolar inferior, el paladar, la faringe, les genives i finalment les dents.
En l’exploració lingual s’ha d’explorar el dors i el superfície ventral. En el sòl de la boca s’explora la secreció del conducte de Wharton, si hi ha presència de rànula i toros. A la regió retromolar inferior es mira l’estat d’erupció dels tercers molars inferiors, explorant l’arc palatoglòs, la zona retromolar i la vora externa de la mandíbula. Al paladar s’explora si hi ha presència de torus. A més, s’han de buscar possibles eritemes, úlceres i cremades. A la faringe sobretot es mira l’amígdala lingual, la presència d’úlceres, plaques i si hi ha restricció respiratòria. A les geniva es busca la presència d’inflamació, sagnat, úlceres, retracció i engrossiment gingival. Finalment, l’exploració de les dents, es basa en l’observació les pigmentacions dentals, si són intrínseques o extrínseques, si hi ha variacions de mida i forma, presència de agenèsies, malposicions dentals i maloclusions, localització de càries i les causes en cas de pèrdua de teixit dental.

PROBES COMPLEMENTÀRIES

De vegades, per poder arribar a un diagnòstic de certesa és necessari l’ús de diverses proves complementàries.
Les proves complementàries que s’utilitzen amb més freqüència en l’odontologia són els exàmens radiogràfics, és a dir la realització de radiografies ja siguin extraorals, com la radiografia panoràmica o la radiografia lateral de crani, o altres radiografies més precises com les radiografia intraorals, com per exemple les radiografies periapicals o les radiografies d’aleta de mossegada.

DIAGNÒSTIC I EL PRONÒSTIC

En correlació a la patologia del pacient, es dóna un diagnòstic i un pronòstic.
S’ha d’analitzar les dades subministrades a partir dels quals s’arriba a un diagnòstic de certesa. També ha elaborarà un pronòstic de cada tipus de diagnòstic per poder saber la fiabilitat de cada pas que es vol realitzar i així poder realitzar el pla de tractament o diversos plans de tractament en funció de la diagnosi i dels pronòstics elaborats.

PLA DE TRACTAMIENT I EL SEGUIMENT

Per poder elaborar un adequat pla de tractament s’ha de valorar funció de la dent. Tenir en compte les restauracions de la dent, la malaltia periodontal, les fractures dentals, les reabsorcions radiculars i tots aquells factors que siguin propis del pacient.
Sempre s’han de valorar altres punts per saber si realment el pla de tractament serà viable.
Finalment, és molt important el control posterior per a la correcta rehabilitació del pacient.